Perplexitat sisena

Torna el teatre de l'absurd, Ionesco a Barcelona...

Perplexitat cinquena

El pitjor de la sarsuela aquesta és que segurament tenen raó els que pensen que no ens mereixem de ser una nació, que regió i encara gràcies, i lligada ben curt...

Perplexitat quarta

Va sortir publicat en un mitjà progressista —el més progressista—, independent —el més independent— i solvent —el més solvent. Maimònides troba que l’acudit és racista, xenòfob i de mal gust. El més inquietant, però, és qui és el subjecte d’«espabilamos» i qui hi ha darrere el «nos»...

Perplexitat tercera

Maimònides llegeix de tot. Fins i tot la revista Letras Libres —hi ha lletres que no siguin lliures?, es pregunta.

Al número de setembre hi ha una mena de monogràfic: «Cataluña y la intolerancia», que són quatre articles, quatre, que de fet són el mateix article, amb el mateix —visca la pluralitat!— punt de vista de la intolerància a Catalunya, que mereixen un comentari de text.

Maimònides comença pel tercer, que és una transcripció d’una de les «reuniones periódicas, donde la lucidez, el disenso y el buen comer son los ingredientes que sazonan una constructiva conversación en defensa de las libertades ciudadanas», que mantenen un «grupo notable de intelectuales».

Hi ha unes quantes coses que caldria fer ressaltar de l'article.

Primer, el lloc on es troben: «la mezzanina del restaurante...», lloc de «sagrados alimentos», d’«intermitente y quebradizo sonar de la prístina vajilla»..., o sigui que és el lloc ideal perquè s’expressi «el valor civil, desinteresado, de un notable grupo de ciudadanos, plenos en sus trayectorias profesionales, pero que no quieren dejar pasar más tiempo y que mañana, cuando despierten de su plácida siesta mediterránea, les hayan arrebatado ya sus libertades». Maimònides al·lucina.

Segon, el corrector que no tenen o al qual no paguen prou bé. Hi surten els «catalano parlantes», «aquets»; diuen que «el castellano es lengua de cultura en Cataluña desde por lo menos desde...»; citen Salvador «Espriú», «Mercé» Rodoreda, Ferran «Toutin»; les comes tenen vida pròpia, etcètera. Maimònides s'ofereix a buscar-los-en un; preus a convenir.

Tercer, les aurea dicta –o vejam qui la diu més grossa.

Arcadi Espada: «Lo sorprendente es que en esa exposición dedicada al desacuerdo no haya una sola referencia al disenso nacionalista. [...] En Cataluña el desacuerdo nacionalista ha sido pràcticamente nulo.» Llavors, de què s’estranya?

Félix Ovejero: «Estoy de acuerdo con lo dicho hasta ahora, pero habría que ser más prosaicos (!!!)...» Sap aquest «notable intel•lectual» què vol dir «prosaic»?

Félix Pérez Romera: «Es lo que ha ocurrido con Albert Boadella, un hombre que ha hecho todo su teatro en catalán y que sin embargo nunca ha tenido acceso a los medios de comunicación públicos...» Eeeeeh?

Félix de Azúa: «De manera que cuando un intelectual catalán [?] como Xavier Bru de Sala, que ha comido en todos los pesebres, escribe un articulo diciendo “no, claro, estos del manifiesto son unos resentidos que creían que les salvaría Maragall y ahora se les ha puesto la cara de tontos”, tiene razón, es verdad. Sí, se nos ha puesto cara de tontos con los socialistas actuando como nacionalistas. También es cierto que él ha tenido cara de tonto desde que nació [un gran argument intel·lectual, sí senyor]. Pero es verdad; tiene razón...» Doncs, noi, si té raó i és veritat...

Ferran Toutain: «Está el caso de muchas personas que tenemos el catalán como lengua familiar, incluso como primera lengua [?], y sin embargo, por decirlo de alguna manera, nos gusta el castellano y lo consideramos como lengua propia...» I els gelats de Xixona, i les cançons de Paolo Conte, i les novel·les de lladres i serenos, i les postes de sol...

Ferran Toutain: «...el rock catalán, esa cosa asquerosa, inaudible i insoportable...», i el rock en general, i tots els himnes, i la música màquina, i la sarsuela, i el country, i la Cançó d’Amor i de Guerra, i la movida, i les cançons de la Marina Rossell...

Francesc de Carreras: «Madrid es un lugar donde se puede hablar de cosas importantes, no de estupideces, porque aquí estamos todos hablando de estupideces...» Ergo...

Maimònides pensa, que, ves, són intel·lectuals, notables ciutadans ben peixats..., candidats, ai, a seure al Consell de les Arts i la Cultura...

Perplexitat segona

Maimònides llegeix el Diari de Sessions del Parlament de Catalunya. La senyora De Madre Ortega diu:

«Però, senyor president, no només hem de preocupar-nos i ocupar-nos, que també, de les reaccions de tipus polític. Diria que la cridòria, en algun cas, és calúmnia, és falsedat, és mentida. I, de vegades, expressada des de la caverna, emparada per aquells que, en altres àmbits, són homes pietosos. Jo crec que alguns d’aquests sectors no veuran Déu mai, perquè Déu quan arribin al cel el col·locaran darrere d’una columna, i no el podran veure per tota l’eternitat. La pietat és una altra cosa, la generositat i la bondat són una altra cosa, senyor president...»

Perplexitat primera

«El mal que els homes es fan els uns als altres a causa dels propòsits, les cobejances, les opinions i les creences diferents que els mouen, és també el resultat d’una privació, car és degut a la ignorància, vull dir a l’absència de saviesa. Així com el cec, per manca de vista, topa pertot arreu, es fa mal i fa mal als altres quan no té ningú que l’acompanyi, així també dins els diversos grups dels homes, cadascú segons el seu grau d’ignorància es fa mal a si mateix i causa gran dany als altres en el si de l’espècie humana.»

Maimònides, La guia dels perplexos